John Lee Hooker
Mr. Lucky
Quan tenia uns 16 anys per a mi el blues era un gènere per explorar i descobrir. Jo amb tupé, punteres i corbatí per a la camisa (la fila que devia fer!) només escoltava al Loco, l’Elvis i Los Rebeldes. Tocava la guitarra i los collons al mateix temps al personal de la Plaça Concòrdia de Barcelona fins que un dia em vaig apropar a un “motero” dels que abans passaven pel bar més brut de tota la plaça que tocava l’harmònica i li vaig dir de tocar un blues, vaig començar a fer una roda d’acords i ell mentres bufava…. Bé per sort en Gary Moore al cap de poc temps treia l’Still Got The Blues i amb ell vaig poder introduir-me en això del blues. Però no va ser fins a finals del ’91 que escoltant Rne3, a la Pilar o la Lara, un so diferent em va enganxar. Em va cridar l’atenció perquè allò no era R’n’R però per mi hi tenia molt a vore, s’assemblava molt encara que tenia un ritme, una cadència i un rollo diferent, també l’home que cantava, no era blanc i tenia una veu treballada en la tècnica del Jakcy i el caraja. Va acabar el tema, ell era en John Lee Hoocker i l’àlbum que presentava era Mr.Lucky. Per mi allò va ser l’inici d’una era.
Fins anquell moment lo que més s’assemblava a un blues era el The Jack dels AC/DC, i sentir a anquell home va ser trencar el R’n’R que portava escoltant fins al moment.
El disc o cassette en lo meu cas contenia i conté 10 temes amb col·laboracions fantàstiques i estel·lars. Més tard aniria coneixent les carreres que com a músics pilars van desenvolupar dintre del món del Rock, del Pop, i evidentment del Blues.
Podria destacar quasi tot lo disc però em centraré en diferents personatges com Robert Cray en la seua peculiar forma de tocar la guitarra i d’entendre el blues, en Johnny Winter fent del nervi lo seu propi segell. Carlos Santana que ja havia i va continuar col·laborant amb en John Lee Hoocker, fa que els sons llatins sonin a blues o que el blues pugui arribar a ser un so fresc i enèrgic. De fet ell és un dels “culpables” en recuperar a l’artista quan va estar oblidat.
I finalment Keith Richards fa que el so Stonià es barregi amb l’essència i la base de la seua música, és un retrobament en si mateix. Ell també és un dels precursors en la recuperació del Blues.
Cal destacar l’slide i l’harmònica d’en John Hammond a Highway 13 i Father was a jockey, i a This is hip trobem la guitarra i encara que no ho especifica l’slide d’en Ry Cooder.
Mr. Lucky és un gran disc on lo Sr. de la Sort vaig ser jo en obtindre’l perquè a partir d’anquell dia la veu trencada d’en John Lee Hoocker m’ha acompanyat.
Enllaços relacionats:
Perico G’ Bel
Salut i a escoltar música
